La noció lingüística de gènere s’ha vist recentment qüestionada per la influència dels estudis de gènere, que el consideren un “sexe social” i el seu trasllat en el camp de la llengua i la parla, una mostra més de la visió dominant del món i la realitat, masclista i de tall patriarcal.
Ara bé, podem comparar el gènere biològic i el gènere gramatical? És absurda o és necessària, la creació d’un “llenguatge inclusiu” i/o d’un “llenguatge neutre”? La llengua catalana és més sexista que la resta de llengües? O, dit d’una altra manera, els llenguatges que no presenten una oposició entre els gèneres masculí i femení —com, per exemple, l’anglès— són una prerrogativa de les societats que ofereixen models de paritat entre homes i dones?
"El passat 17 de novembre va aterrar a l'@ateneubcn un dels temes més candents de l'actualitat: el debat sobre la llengua, el llenguatge i el(s) gènere(s)". @eliajornet, @celiars1997, @AriadnaRmans i @ivetzwatrzko
El debat sobre la llengua, el llenguatge i el(s) gènere(s), un dels temes més candents de l’actualitat, va aterrar a l’Ateneu Barcelonès el passat 17 de novembre amb dues grans veus de la lingüística catalana, Carme Junyent i Eulàlia Lledó, qui van presentar dues visions contraposades del fet lingüístic i la seva relació amb la realitat en el debat: “La llengua i el gènere: el llenguatge inclusiu o la inclusivitat del llenguatge?”.
Eulàlia Lledó, una veu a favor del llenguatge inclusiu
La primera ponència va córrer a càrrec de la filòloga Eulàlia Lledó, qui va remarcar la importància d’utilitzar el llenguatge inclusiu i no sexista tant en el discurs parlat com escrit, per augmentar la trajectòria i presència en la societat de les dones i nenes i incrementar la seva autoestima i expectatives vitals.
"La filòloga Eulàlia Lledó es va posicionar a favor del llenguatge inclusiu i no sexista, i va remarcar la importància del seu ús tant en el discurs parlat com escrit". @eliajornet, @celiars1997, @AriadnaRmans i @ivetzwatrzko
Segons la ponent, els principals usos sexistes de la llengua van des de l’ús i aparició asimètrica del nom i cognom d’homes i dones, fins a l’ús innecessari de la paraula dona en sectors socials i econòmics antigament masculinitzats. També va fer un anàlisi històric des de l’antic testament fins als primers llibres de la llengua catalana (com ara el Llibre jutge de l’any 1180 i Costums de Tortosa del 1272), mostrant que en aquests escrits ja s’utilitzaven les formes dobles i que, per tant, ja hi havia una voluntarietat d’utilitzar aquest llenguatge inclusiu.
Durant el transcurs de la seva intervenció, Lledó va denunciar la penalització del llenguatge inclusiu per part de les acadèmies i institucions lingüístiques i va exemplificar el que teòricament estava explicant amb el cas de la comunitat de Múrcia, en què el govern podrà multar l’ús del llenguatge inclusiu en les administracions.
Carme Junyent, una perspectiva més conservadora
En la segona intervenció va ser la lingüista Carme Junyent qui va defensar una posició molt més tradicional respecte al rol de la lingüística, on va afirmar que és la societat qui impulsa els canvis i és el paper de la llengua adaptar-se a aquests canvis, però en cap cas ser usada com una eina per impulsar canvis per qüestions polítiques.
"La lingüista Carme Junyent va defensar una posició molt més conservadora respecte al rol de la lingüística". @eliajornet, @celiars1997, @AriadnaRmans i @ivetzwatrzko
A través d’una llarga llista d’exemples, Junyent va mostrar els usos molts cops esperpèntics que es fan de les adaptacions al gènere masculí i femení, i va expressar que els desdoblaments, si bé tenen la seva raó de ser en alguns casos, en d’altres poden comportar efectes contraproduents, com una major distinció dels rols tradicionals per raó de gènere.
Així mateix, Junyent va reforçar que el gènere gramatical no té res a veure amb l’heteropatriarcat, i que els esforços s’han de posar en revertir la realitat i no en buscar maneres de fer inclusives lingüísticament situacions que no ho són.
Un debat que segueix obert
Com vam poder presenciar al debat, no hi ha una única i taxativa resposta. En canvi, segueixen presents les incògnites sobre què pot fer que una llengua no sigui capaç de designar una part dels seus parlants o “d’incloure totes les persones que poden sentir-se no representades per una designació, sigui de sexe, d’ètnia o de religió” (2019, p. 7), seguint la definició de llenguatge inclusiu de Danièle Manesse i Gilles Siouffi a Le féminin, le masculin dans la langue (2019).
O, per posar un altre exemple, per què seguim l’arbitratge de certes tendències sociològiques, filosòfiques i crítiques de la realitat com la del llenguatge inclusiu; al capdavall és un préstec de l’expressió “gender inclusive language”, pertanyent a la cultura dominant dels darrers segles de la història occidental i global: la cultura anglosaxona.
"La controvèrsia sobre llengua i gènere és un debat obert, candent i encara amb moltes vies per indagar i aprofundir". @eliajornet, @celiars1997, @AriadnaRmans i @ivetzwatrzko
És cert que hi va haver preguntes que van quedar sense resposta, entre d’altres la del biaix de classe que hi ha en el debat o les eines que pot tenir una llengua per designar a la població no binària, la qual no sempre se sent còmode amb la normativa lingüística actual (almenys en les llengües d’origen romànic).
Però l’intercanvi d’idees que va regnar a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès va demostrar que es tracta d’un debat obert, candent i encara amb moltes vies per indagar i aprofundir, tant a escala social, com a escala lingüística. I això ho confirmen, sobretot, les més de cent persones que van assistir a la trobada.
La reflexió sobre la llengua i el gènere; la qüestió de si el llenguatge és inclusiu per se o cal apostar per construir la seva inclusivitat segueix present. I és evident, per tant, que necessitarem molts més espais com el del dia 17 de novembre per poder continuar debatent, qüestionant, aprofundint i preguntant-nos com fer un món una mica millor i si la nostra parla pot contribuir-hi.
