El Washington D.C. que mai vaig pensar veure (ni viure)

7 min

El Washington D.C. que mai vaig pensar veure (ni viure)

Entre la incredulitat i la desesperació, l’alumnus de Global Studies Pau Ruiz ens explica com va viure l’assalt al Capitoli, resultat d’allò que ell defineix com “conseqüència de l’inici de la fi de la veritat, d’uns anys marcats per les fake news i una administració desacomplexada en la mentida”.

Tothom sap que la metàfora perfecta d’una presa de decisió és un encreuament de camins. Quan t’hi trobes, si bé pots intuir les primeres passes, mai no tens la certesa absoluta més enllà d’on t’arriba la vista. I fas la tria, una mica, a les palpentes. L’estiu de 2016, jo no hi tenia una cruïlla, al davant, sinó un mar sencer.

De l’Empordà a la UPF, de la UPF a l’altre costat de l’Atlàntic

Vaig néixer a Figueres; la Costa Brava sempre serà casa meva. Si alguna cosa he après de la Tramuntana, és que els mariners no hi entenen, de camins i marges, però sortegen les onades amb la promesa d’Ítaca. Així, com un polissó empès per les ganes de conèixer món, vaig embarcar-me a estudiar Global Studies a la Universitat Pompeu Fabra. Una carrera de fons –i de formes– innovadores. Un grau transdisciplinari, únic a l’Estat i dels pocs d’Europa, en què he après a preguntar-me pels fenòmens del món globalitzat: el canvi climàtic, les migracions, el populisme… Des d’història a economia, dret, relacions internacionals i filosofia, el grau em va preparar per entendre alguns dels processos més rellevants que defineixen el món contemporani, amb la responsabilitat que això comporta. Els companys de promoció, cadascú al timó del seu propi vaixell, hem tingut marge, flexibilitat i llibertat per especialitzar-nos en les àrees de més interès.

En el meu cas, el grau en Global Studies va descobrir-me el món asiàtic. Vaig començar a estudiar xinès, idioma que he continuat practicant fins avui en dia, i vaig poder viatjar a Hong Kong per cursar-hi un trimestre. Aquesta experiència va obrir-me els ulls per admirar el projecte Europeu i confirmar que vull dedicar els meus esforços a la lluita contra el canvi climàtic. A poc a poc, tot ha començat a agafar sentit, he trobat la meva brúixola. Des de llavors, els estudis m’han portat primer a Londres i, ara, a Washington D.C.

Pau Ruiz Guix_global Studies_Xina
El Pau va fer la seva estada com a estudiant d'intercanvi del grau de Global Studies a Hong Kong. A la foto, en una visita informal a Taiwan.

Tornem al 2016, però. Durant el meu primer trimestre a Barcelona van passar moltes coses, personals i acadèmiques, però segurament una de les que recordo amb més intensitat és la nit del 8 de novembre. Els coordinadors acadèmics del grau van aconseguir entrades per la festa que celebra el Consolat dels Estats Units a Barcelona per seguir les eleccions americanes, i les vam sortejar entre tots els companys de classe. Un grupet sense gaire sort vam organitzar-nos per veure-les des de casa. Després d’un sopar i un parell d’hores despreocupades, la cosa es va anar posant fosca entrada la matinada. Trump s’havia apoderat de la presidència dels EUA. Entre la incredulitat i la desesperació, cap dels que érem allà vam imaginar les repercussions del que acabava de passar. Era l’inici de la fi de la veritat, d’uns anys marcats per les fake news i una administració desacomplexada en la mentida.

Instal·lats en el “no pot ser”, Donald Trump va passar a ser un debat central a moltes de les classes durant la nostra carrera, també de les cerveses al pati de Jaume I. I així vam seguir tranquil·lament amb les nostres vides. Les persones amb què vaig passar aquella matinada del 8 de novembre de 2016 hem seguit compartint experiències plegats –les manifestacions de la tardor del 2017 a Barcelona, el tifó Mangkhut el setembre de 2018 a Hong Kong, el Brexit a finals de 2019 i principis de 2020 a Regne Unit… A inicis de 2021, però, el tema central de les nostres tele-converses torna a ser el d’aquella nit de 2016, quan encara gairebé ni ens coneixíem, junts a un sofà-llit, a Barcelona: l’Administració Trump.

El primer contacte amb la capital dels EUA

Vaig mudar-me a Washington D.C. el 17 d’octubre de 2020, en plena segona onada de coronavirus a Espanya i després de mesos intentant aconseguir un visat i determinant si podia entrar legalment al país. El procés s’havia complicat a causa de la pandèmia i a les polítiques del president Trump. Traslladar-me als Estats Units representava per mi un nou punt d’inflexió similar al que va ser començar Global Studies el 2016. Aquest cop, al davant se’m presentava la immensitat a l’altra banda de l’Atlàntic. Una nova casa, un nou grup d’amics i la mateixa ambició per entendre el món que ens envolta. I amb les idees potser una mica més clares.

Irremeiablement, el meu primer trimestre a Georgetown es veuria protagonitzat pel mateix esdeveniment que va marcar el meu primer trimestre a Barcelona: unes –altres– eleccions americanesEl 3 de novembre vaig convidar a casa el grup d’amics que havia fet per seguir les eleccions junts. Hi érem gent de Pakistan, Itàlia, Mèxic, Dinamarca, Argentina, Espanya i també nord-americans. Hi havia de tot; des d’aquells a qui les eleccions els importaven més aviat poc, fins aquells francament preocupats pels resultats. Entre aquests últims, hi havia els que, en acabar la nit electoral, ho veien tot negre i els optimistes que “sabien” (o més aviat sospitaven) que, dies després, el vot per correu ho canviarien tot. Aquella no va ser una nit tranquil·la ni amb final feliç.

Quatre dies després, mentre treballava a la meva habitació, vaig sentir gent cridant al carrer: Biden havia guanyat les eleccions. Washington D.C. s’inundava d’il·lusió i felicitat col·lectiva en una manifestació alegre, radiant i pacífica davant de la Casa Blanca. Una sensació d’esperança i calma, ingènua, amb la qual molts volíem posar punt final als últims quatre anys. Mai vam imaginar que en les setmanes immediates veuríem, però, una deslegitimació massiva de l’adversari polític i del periodisme independent, sustentat en el mateix sistema de mentides que ja havia començat el 2016. 

Concentracions davant de la Casa Blanca a Washington DC
Concentració a Washington D.C., el novembre de 2020, per celebrar la victòria de Joe Biden a les urnes.

Setmanes després, i aprofitant les vacances de Nadal, alguns dels mateixos amics amb qui vaig compartir la nit electoral dinàvem junts després d’haver fet una excursió per Rock Creek Park. Era el dia 6 de gener. Al bell mig de la natura, uns primers tuits ens van alertar de la “manifestació” davant del Capitoli, però no vam fer-ne massa cas. Al cap i a la fi, tots havíem normalitzat coses que quatre anys enrere ens haguessin semblat impensables. Una hora més tard, els meus pares van ser els primers a trucar, preocupats, i tot seguit, missatges d’amics, familiars i companys americans. Vam deixar el que estàvem fent i vam enganxar-nos, perplexos, a la televisió. La mentida i la deslegitimació de l’adversari havien aconseguit el seu objectiu: fer la veritat qüestionable i soscavar les bases que sustenten la democràcia liberal, culminant amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener.

negocis Washington D.C.
Els negocis de la capital dels EUA, forçats a protegir-se davant els disturbis.

Il·lusió i un bri d’esperança amb el nomenament de Biden

Encara ens queden moltes coses per investigar sobre aquests tristos esdeveniments. L’assalt en si mateix donaria, com bé em va comentar un professor de la UPF fa un parell de dies, per a tota una assignatura universitària. Però tot i els disturbis, finalment vam poder celebrar la inauguració de Biden. Amb la ciutat amb un desplegament de seguretat inaudit que va xocar per igual els meus amics americans i internacionals, i amb el parc del Mall tancat al públic, vam seguir la retransmissió online des de casa un amic a Georgetown. L’energia va ser semblant a la del 7 de novembre previ: il·lusió, llàgrimes, somriures i esperança.

Així i tot, i malgrat que ja hem vist canvis substancials, com la tornada dels EUA a l’Acord de París, els fets del 6 de gener no van ser ni espontanis ni molt probablement seran els únics. L’atac al Capitoli va ser el resultat de quatre anys de trumpisme i les bases que el sustenten continuen vives, per molt que Donald Trump ja no dirigeixi la Casa Blanca. Joe Biden ho tindrà difícil. Tot i que veurem diferències radicals en algunes de les seves polítiques, al país li serà complicat deslliurar-se de certes dinàmiques iniciades el 2016. De fet, desgraciadament, tampoc casa nostra és ni serà immune a aquestes dinàmiques.

Les institucions: difícils de construir, fàcils de posar en perill

Militars protegint la investidura de Biden a Washington D.C.
Militars desplaçats a Washington D.C. per garantir la seguretat durant la investidura de Joe Biden.

Si alguna cosa ens hauria de fer veure els atacs al Capitoli, així com l’enaltiment de Donald Trump com a president i la legitimació del seu discurs, és la fragilitat de les institucions polítiques. Sistemes difícils de construir, i fàcils de posar en perill. Ara, segurament més que mai, és moment de dissenyar institucions flexibles, transparents, coordinades i sòlides, que siguin capaces d’operar sigui quin sigui el context social, polític i econòmic.

Institucions i contrabalanços institucionals flexibles a les crisis i emergències que sense dubte vindran, ja sigui la pròxima pandèmia, crisi econòmica, desastres naturals o canvi climàtic. Institucions capaces de donar la millor resposta als nostres problemes diaris i als d’excepcionals, sigui qui sigui qui les governi. Institucions transparents, participatives i anticorruptes en el seu disseny. Coordinades a múltiples nivells: amb organismes locals, regionals, nacionals, supranacionals i multilaterals. Institucions competitives i eficients en adreçar els nostres reptes més importants, conjuntament. Institucions sòlides davant atacs als fonaments de les democràcies liberals.

En aquest procés de construcció col·lectiu, tots els estudiants i alumni de la Universitat Pompeu Fabra, independentment del que hàgim estudiat, hi tenim un paper essencial. Fem-ho realitat.

  • Becari Fulbright a la Universitat de Georgetown, exbecari La Caixa a King's College London i alumnus de Global Studies.



Comparteix aquesta entrada

Share on linkedin
LinkedIn
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on telegram
Telegram
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email
Joan De Lara, alumnus and specialist in migration processes, explains us the keys to understanding one of the forgotten conflicts in today’s Europe.
L’alumnus Adrià Arbués, un dels guanyadors del concurs #HiloTesis, ens explica com la seva passió ha mutat en els seus estudis de doctorat.
Cristina Sánchez Sánchez, doctorada en Comunicación, nos acerca a su tesis a la vez que le agua la fiesta a la Ciencia de la Felicidad.
Les alumni Mar Fernández i Ariadna Romans són dues de les 24 joves seleccionades arreu de l’Estat per representar la joventut espanyola en el projecte.