El repte de cuidar la teva salut mental quan vas a la Universitat

3 min

El repte de cuidar la teva salut mental quan vas a la Universitat

Com es gestiona la salut mental en l’àmbit universitari? L’alumna Maria Alba ens explica la seva experiència amb la gestió d’un trastorn de la conducta alimentària.

Comença un nou curs escolar. Però enguany, tu, que encara no has fet ni els divuit anys, traspasses per primer cop les portes de la Universitat. Aquella Universitat que tanta suor i llàgrimes t’ha costat assolir, després de mesos de colzes i més colzes i de renunciar a part de la teva vida social -i de la teva cura- per aconseguir una nota suficient que et permetés ingressar a la carrera de la institució desitjada.

Des de petita tens un imaginari del que és la Universitat, dibuixat per sèries nord-americanes poc realistes amb Campus plens de postadolescents que beuen en gots de plàstic vermell a les festes de les fraternitats, que debaten en públic citant els filòsofs i literats més extraordinaris i que s’acomiaden de la seva estimada família com si fos per sempre. Un món on poder ser independent, on tot és gent cool i estudies el que vols i com vols. Un món d’excel·lència i estàndards, una fantasia, al cap i a la fi, força allunyada de la realitat.

La cara fosca de l’autoexigència

Què passa quan el canvi universitari no va de la mà d’un canvi vital? Què passa quan portes una motxilla a l’esquena, plena de dubtes i inseguretats, que et pesa i sembla no voler desaparèixer? En el meu cas, aquesta motxilla era -i és- un trastorn de la conducta alimentària.

Vaig arribar a la Universitat volent sentir-me una dona nova. Les oportunitats s’obrien davant meu: nous conceptes per aprendre, nova gent que conèixer, noves maneres d’entendre’m a mi mateixa. Tot això estava molt bé. Però aleshores va arribar l’autoexigència, amb un somriure ampli als llavis, que duia de la maneta el perfeccionisme, entremaliat i perepunyetes, a saludar-me. I allà es van quedar per sempre.

El problema de patir una malaltia mental és que mai no saps per on t’agafarà. És com una muntanya russa emocional, que aprofita qualsevol moment de feblesa per atacar i envair-te. La meva vivència personal és la d’anys seguits d’alts i baixos; un primer de carrera emocionant, un segon amb turbulències, on vaig haver de renunciar a algunes assignatures, un tercer de recuperació i un quart de recaiguda amb ingrés hospitalari inclòs.

Conviure amb la salut mental a la universitat
Com podem aturar una reacció en cadena que afecta el nostre benestar mental?

La vergonya que sentia era molt potent. I no només vers a mi mateixa, per sentir-me un fracàs total com a persona, sinó vers la resta de companys de classe. Què pensarien de mi? És que sabien del meu problema? Em veurien com una “nena superficial”, només preocupada per estar prima, sense intel·lecte ni força de voluntat? Potser us sono massa cruel amb mi mateixa. Però és el que sentia en aquells moments, tancada a cambres asèptiques d’habitacions desconegudes, sense poder dormir. I avui dia, encara arrossego algunes d’aquelles reminiscències.

Però es podria dir que he fet les paus amb mi mateixa. Una redempció necessària que sento la necessitat de compartir, per què la universitat no és plena d’alumnes perfectes com androides automatitzats, sinó que l’habiten estudiants de tota mena, amb les seves preocupacions i vivències, moltes vegades amb por de ser compartides per l’estigma que suposen. És hora de fer una Universitat inclusiva de veritat, que accepti que la salut mental és una realitat i que en parli amb total llibertat. És hora de posar les cartes sobre la taula, i de trencar amb el mite que una matrícula d’honor o un títol al final de la carrera no ho és tot.

  • He estudiat Periodisme i Humanitats, una combinació perfecta entre la curiositat que em desperta el món i la sensibilitat que sento cap a ell. Les meves aspiracions a la vida? Deixant de banda la metafísica, poder dedicar-me al que m'agrada fent arribar el meu missatge i destapant veritats invisibles als ulls de la societat.



Comparteix aquesta entrada

Share on linkedin
LinkedIn
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on telegram
Telegram
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email
Un article sobre el Projecte Horitzons, en què l’alumnus Marc Crespo comparteix la seva experiència durant el voluntariat.
Daniela Ochoa nos acerca el caso histórico “Chevron-Texaco”. A día de hoy, el desastre ambiental (producido por petróleo) más grande del mundo.
Carles Gorres i Mireia Schröder, alumni de Comunicació Audiovisual, ens apropen el seu llargmetratge nominat al D’A Film Fest, així com el seu procés de creació i les persones que els van acompanyar en el projecte.
Alumna Immaculada Miracle challenges us to frame climate change and COVID-19 within Plato’s Allegory of the Cave.