Si estàs llegint aquestes paraules és possible que hi hagis arribat a la recerca de respostes. La mala notícia és que no les tinc. Avui en dia no sé ben bé ni com arribaré a finals d’any ni com funcionen les crispetes de microones. Però fa un mes, mentre m’empassava el tercer donut del matí i netejava les tecles de l’ordinador de sucre tot repassant les quatre escenes que havia escrit d’allò que serà la meva propera pel·lícula, em vaig adonar que era força feliç amb el que faig i al lloc on soc.
Per primera vegada a la vida em sento amb prou confiança per explicar com he arribat fins aquí. Tot i que potser primer hauria d’explicar què hi faig, aquí.
Em dic David. Soc director de cinema. He fet una pel·lícula que es diu A Stormy Night, i ara preparo la següent. Els meus curtmetratges es van projectar a diversos festivals internacionals. A Stormy Night va clausurar el festival D’A Barcelona en la seva edició en línia i també la vam portar al festival de Màlaga, al SOM Cinema de Lleida, l’Alternativa o el Rec, de Tarragona. En el meu temps lliure dissenyo cartells de pel·lícules i curtmetratges: he fet títols i cartells que han lluït als festivals de Sundance, SXSW, Tribeca o Berlin, entre altres. Soc gai, i un dels meus propòsits com artista és el de visibilitzar i compartir les històries que visc des d’aquesta identitat minoritària.
Uns anys per formar-me com a professional i com a persona
Em vaig mudar a Barcelona havent acabat el batxillerat per estudiar Comunicació Audiovisual. La carrera va ser una època molt plaent. Són quatre anys per acabar de formar-se: com a professional i com a persona. El meu consell és mirar de veure moltes pel·lícules i viure tantes històries com sigui possible. Provar-ho tot! Sortir de festa –quan es pugui– i cultivar noves amistats: que t’estimulin, et facin créixer i t’animin a sortir de la teva zona de confort. És un bon moment per participar en iniciatives culturals per a joves: jurats de cinema, grups de teatre…
Jo em vaig especialitzar en l’itinerari de guió, entre altres coses, perquè en aquell moment em va semblar el més pràctic; no volia fer el salt a la direcció sense haver escrit més. A quart de Comunicació Audiovisual vaig demanar una beca de la Fundació La Caixa per estudiar un màster als Estats Units i me la van concedir. Entre acabar la carrera i marxar a fora vaig treballar a una de les empreses on vaig fer pràctiques empresarials durant ben bé un any. L’entorn empresarial d’una start-up em va ensenyar moltes lliçons de vida, que encara aplico avui! Als vint-i-tres anys em vaig mudar a Nova York, on vaig residir tres anys. Vaig cursar el màster a la NYU Tisch School of The Arts, amb professors com l’Spike Lee, Todd Solondz o Julia Solomonoff.
"Mentre vivia als Estats Units, vaig compaginar la meva feina d'editor amb el rodatge del meu primer film: #AStormyNight". @muraguilles
Quan se’m va acabar la dotació mensual de la beca vaig començar a treballar com a editor a una productora de documentals amb en Tony Gerber. Paral·lelament, ara ja si amb els tres anys d’experiència del màster i després d’haver realitzat tres curts, havia rodat el meu treball de final de grau, que es va convertir en la meva primera pel·lícula. El vam rodar en deu dies en una sola localització, amb un equip d’unes deu persones. El projecte el va apadrinar Oberon Media –la meva productora actual, amb qui preparo el següent film!– i el va distribuir Filmin a Espanya i The Open Reel a la resta del món (els mateixos agents de vendes que treballen en aquest nou projecte). De fet, ens han nominat a Millor Muntatge als Premis Gaudí de l’Acadèmia de Cinema Català.
Vaig començar a dissenyar cartells dels curts dels meus amics, i quan no tenia prou temps per ajudar-los a tots, els vaig començar a demanar diners. Ara ja no només dissenyo cartells pels meus amics, tot i que la dinàmica segueix sent força similar. Cada vegada que m’ofego de feina, apujo el preu. Segur que no és la millor manera de fer-ho, però a mi, fins ara, m’ha funcionat. Soc autònom.
Saber dir no als nos
La premissa més important que encara avui practico és la de no acceptar els nos amb els que em trobo durant el meu dia a dia. I soc ben radical amb aquesta pràctica! Us animo a fer el mateix. A continuació, us dedico una llista de nos que hauria rebutjat amb més facilitat si hagués memoritzat aquesta màxima: no trobaràs feina; no tens talent per la direcció de cinema (això m’ho va dir un docent durant la carrera); no et donaran una beca; no t’acceptaran en aquesta universitat; no es pot fer un curtmetratge sense diners (n’he fet tres i he estrenat a festivals internacionals de prestigi, com el de Palm Springs); no es pot fer una pel·lícula sense diners (aquesta té trampa: vaig començar sense ni un duro; més endavant en van caldre molts, de diners, però no hauria començat si hagués obeït la primera negativa)…
"La premissa més important és la de no acceptar els nos. Per cada negativa que anticipava un encert, n'hi havia deu que només eren soroll". @muraguilles
Per cada no que anticipava un encert, n’hi havia deu motivats per la por al canvi, el que dicta l’statu quo o la norma; i només eren soroll. En aquestes instàncies i amb el temps he après a donar les gràcies, girar l’esquena —si es fa amb elegància i t’has dutxat en sortir de casa sempre quedes millor— i seguir avançant.
Comptem amb prou privilegis per fer-ho! Hem estudiat a una universitat meravellosa que ens ha donat unes eines extraordinàries i al món hi ha molta feina per fer. Avanti!
