Viure (d)el periodisme

3 min

Viure (d)el periodisme

Què significa ser periodista? L’alumnus Edgar Sapiña ens ho explica a través de la seva experiència a la COPE, elDiario.es i Planta Baixa.

Soc periodista. També m’hi sento, que encara és més important. Fa més d’un any i mig que puc dedicar-me cada dia a la professió, a parlar amb persones, a escoltar-les, a aprendre d’elles i a explicar les seves històries. Soc un autèntic privilegiat, perquè formo part d’un equip excepcional que cada dia fa un programa de les 11 h a les 14 h que es diu Planta Baixa i s’emet a TV3. Es tracta d’un magazín d’actualitat social i política. En aquest espai posem cara i ulls a les problemàtiques que ens travessen com a societat. També demanem explicacions als responsables públics que s’encarreguen de gestionar la vida de tots nosaltres, en un món divers i plural.

Estimar la professió, des de diversos vessants

Abans d’arribar a Planta Baixa vaig estar fent pràctiques a la COPE i a elDiario.es. Als dos llocs vaig gaudir moltíssim, tot i que la forma de fer periodisme a cada una d’aquestes cases és completament diferent. A la COPE vaig començar el període de pràctiques al juliol de l’any 2018 i vaig acabar-lo tot just un any després, al juliol de l’any 2019. Allà vaig aprendre a estimar la ràdio. També vaig fer cobertures informatives que mai m’hagués imaginat que faria, com explicar la loteria de Nadal o estar pendent d’una beatificació.

elDiario.es hi vaig ser entre gener i juny del 2019. Allà vaig aprendre a ser periodista. Des d’una redacció molt petita, on només érem sis persones, vaig començar sortir al carrer i vaig aprendre a explicar el que passa i el que els passa a gent que no acostuma a ser escoltada: persones sense llar, persones en risc d’exclusió social o persones excloses del sistema productiu. Allà vaig investigar quants blocs de veïns s’havien negat taxativament a retirar les plaques franquistes de les façanes dels seus edificis o vaig explicar les dificultats que tenen les dones en cadira de rodes durant l’embaràs, per exemple.

L'equip de Planta Baixa, en l'estrena del programa el 2019.

Gràcies a les meves pràctiques a elDiario.es vaig arribar a Planta Baixa. Mentre feia la meva estada en aquella redacció, a TV3 s’estava gestant un nou programa que havia de competir pel lideratge dels migdies contra el programa Al Rojo Vivo de La Sexta, amb un format propi, sense tertulians, amb molts reportatges, connexions en directe i amb molt dinamisme. I el programa es va estrenar, va agradar i s’ha convertit en el programa més vist entre les 11 h i les 14 h.

Recordo perfectament el càsting que vaig fer per arribar a ser un més del programa. No parava de pensar que tot allò em quedava gran. Tampoc tenia res a perdre. De fet, ja tenia fets tots els papers per marxar d’Erasmus i estar un any vivint a Toulouse, ja que mentre estudiava Periodisme també estava fent Ciències Polítiques i de l’Administració. Finalment, vaig acabar agafant les maletes, però per mudar-me a Barcelona i no a Toulouse. Gràcies a aquesta feina he aconseguit independitzar-me de casa dels meus pares i guanyar-me la vida com a periodista. Crec que mai he pres una decisió tan important —i tan encertada— en el que porto de vida.

Al programa cada periodista és autònom: cadascú s’organitza les seves tasques amb gairebé absoluta llibertat. A les 7:30 h fem la reunió d’escaleta, on es decideix què explicarem al programa —tot i que en dues hores i mitja pot canviar molt l’esquelet del programa del dia—, de 7:45 h a 11 h preparem la feina per abans del directe i de les 11 h a les 14 h estem enfocats en el programa del dia, tot i que entre directes intentem avançar feina per altres dies.

El meu objectiu és intentar ser el més productiu possible al llarg del matí i intentar no emportar-me massa feina a casa, tot i que ser periodista implica un esforç i una dedicació que va més enllà d’una jornada de vuit hores de feina cada dia.

  • Periodista a Planta Baixa de TV3 i alumnus del Grau en Periodisme.



Comparteix aquesta entrada

Share on linkedin
LinkedIn
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on telegram
Telegram
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email
Em diuen Marta, la de los Pájaros. Sota aquest nom es troba la culminació d’una metamorfosi vital, d’un viatge d’autodeterminació on la confluència interdisciplinària hi juga, sens dubte, un paper nuclear.
Mar Fernández i Ariadna Romans, alumnae representants de la joventut espanyola d’EGAT, ens expliquen la segona part del programa, mig any després de la primera formació.
Coneixes el projecte Horitzons UPF? L’alumnus Pere Vicens, participant en l’edició de l’any passat, ens explica la seva experiència.
Un article sobre el Projecte Horitzons, en què l’alumnus Marc Crespo comparteix la seva experiència durant el voluntariat.