Viure (d)el periodisme

3 min

Viure (d)el periodisme

Què significa ser periodista? L’alumni Edgar Sapiña ens ho explica a través de la seva experiència a la COPE, elDiario.es i Planta Baixa.

Soc periodista. També m’hi sento, que encara és més important. Fa més d’un any i mig que puc dedicar-me cada dia a la professió, a parlar amb persones, a escoltar-les, a aprendre d’elles i a explicar les seves històries. Soc un autèntic privilegiat, perquè formo part d’un equip excepcional que cada dia fa un programa de les 11 h a les 14 h que es diu Planta Baixa i s’emet a TV3. Es tracta d’un magazín d’actualitat social i política. En aquest espai posem cara i ulls a les problemàtiques que ens travessen com a societat. També demanem explicacions als responsables públics que s’encarreguen de gestionar la vida de tots nosaltres, en un món divers i plural.

Estimar la professió, des de diversos vessants

Abans d’arribar a Planta Baixa vaig estar fent pràctiques a la COPE i a elDiario.es. Als dos llocs vaig gaudir moltíssim, tot i que la forma de fer periodisme a cada una d’aquestes cases és completament diferent. A la COPE vaig començar el període de pràctiques al juliol de l’any 2018 i vaig acabar-lo tot just un any després, al juliol de l’any 2019. Allà vaig aprendre a estimar la ràdio. També vaig fer cobertures informatives que mai m’hagués imaginat que faria, com explicar la loteria de Nadal o estar pendent d’una beatificació.

elDiario.es hi vaig ser entre gener i juny del 2019. Allà vaig aprendre a ser periodista. Des d’una redacció molt petita, on només érem sis persones, vaig començar sortir al carrer i vaig aprendre a explicar el que passa i el que els passa a gent que no acostuma a ser escoltada: persones sense llar, persones en risc d’exclusió social o persones excloses del sistema productiu. Allà vaig investigar quants blocs de veïns s’havien negat taxativament a retirar les plaques franquistes de les façanes dels seus edificis o vaig explicar les dificultats que tenen les dones en cadira de rodes durant l’embaràs, per exemple.

L'equip de Planta Baixa, en l'estrena del programa el 2019.

Gràcies a les meves pràctiques a elDiario.es vaig arribar a Planta Baixa. Mentre feia la meva estada en aquella redacció, a TV3 s’estava gestant un nou programa que havia de competir pel lideratge dels migdies contra el programa Al Rojo Vivo de La Sexta, amb un format propi, sense tertulians, amb molts reportatges, connexions en directe i amb molt dinamisme. I el programa es va estrenar, va agradar i s’ha convertit en el programa més vist entre les 11 h i les 14 h.

Recordo perfectament el càsting que vaig fer per arribar a ser un més del programa. No parava de pensar que tot allò em quedava gran. Tampoc tenia res a perdre. De fet, ja tenia fets tots els papers per marxar d’Erasmus i estar un any vivint a Toulouse, ja que mentre estudiava Periodisme també estava fent Ciències Polítiques i de l’Administració. Finalment, vaig acabar agafant les maletes, però per mudar-me a Barcelona i no a Toulouse. Gràcies a aquesta feina he aconseguit independitzar-me de casa dels meus pares i guanyar-me la vida com a periodista. Crec que mai he pres una decisió tan important —i tan encertada— en el que porto de vida.

Al programa cada periodista és autònom: cadascú s’organitza les seves tasques amb gairebé absoluta llibertat. A les 7:30 h fem la reunió d’escaleta, on es decideix què explicarem al programa —tot i que en dues hores i mitja pot canviar molt l’esquelet del programa del dia—, de 7:45 h a 11 h preparem la feina per abans del directe i de les 11 h a les 14 h estem enfocats en el programa del dia, tot i que entre directes intentem avançar feina per altres dies.

El meu objectiu és intentar ser el més productiu possible al llarg del matí i intentar no emportar-me massa feina a casa, tot i que ser periodista implica un esforç i una dedicació que va més enllà d’una jornada de vuit hores de feina cada dia.

  • Periodista a Planta Baixa de TV3 i alumni del Grau en Periodisme.



Comparteix aquesta entrada

LinkedIn
Twitter
Facebook
Telegram
WhatsApp
Email
Carles Gorres i Mireia Schröder, alumni de Comunicació Audiovisual, ens apropen el seu llargmetratge nominat al D’A Film Fest, així com el seu procés de creació i les persones que els van acompanyar en el projecte.
L’alumni Helena Bech ens narra la seva història fins a arribar a treballar a TravelPerk, l’unicorn català líder en viatges de negoci.
Són importants els referents femenins per al desenvolupament laboral d’una dona? Fins a quin punt comptar o no amb aquestes referents pot influir en l’èxit professional?
How can we unite the pursuit of benefits and the pursuit of the common good? Alumna Andrea Esteve Pedró explains it to us.