Ser periodista vol dir moltes coses. Però per a mi, comença amb un simple gest que fem cada dia de forma inconscient: obrir els ulls. Ser periodista vol dir viure desperta, veure-hi més enllà de tu i les teves preocupacions, no tenir por de conèixer gent nova ni d’arriscar-te. Precisament per això que pot semblar tan simple, viure desperta, m’han vingut bones oportunitats que he intentat esprémer al màxim.
"Per a mi, ser periodista comença amb un simple gest: obrir els ulls. Ser periodista vol dir viure desperta, veure-hi més enllà de tu i les teves preocupacions, no tenir por de conèixer gent nova ni d'arriscar-te". @JuditPastorC
Aquesta actitud m’ha acompanyat des del principi de la meva carrera, molt abans de graduar-me. De fet, abans fins i tot de començar la universitat: amb tan sols quinze anys vaig començar a col·laborar amb la televisió local del meu poble, Sant Vicenç dels Horts. I un cop a la UPF, des del primer curs vaig combinar els dos graus —Periodisme i Humanitats— amb feines a temps parcial, pràctiques i voluntariat. Amb els ulls ben oberts a tot arreu i amb molta feina de formigueta, les portes s’han anat obrint.
Durant tots aquests anys, he après a l’agència de notícies Europa Press, he escrit reportatges per al Diari Públic i Sentit Crític, i he portat la comunicació d’una empresa del grup Mediapro, entre d’altres. També he estat guardonada amb el Premi Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació, pel reportatge Contractes de l’ombra, fruit del Treball Final de Grau.
La meva segona casa: la ràdio
On més temps he passat és a Catalunya Ràdio, la meva segona (o primera) residència, actualment. Vaig entrar-hi per fer les pràctiques de la carrera i al cap de poc temps em van contractar per cobrir una baixa. I des de llavors, he passat per gairebé tots els racons de la redacció: he combinat la tasca de redactora d’Informatius amb la de locutora a Catalunya Informació, fins a arribar on soc ara, al Matí de Catalunya Ràdio.
Amb el micro groc en mà, m’he fet un fart de recórrer els carrers a primera línia de manifestacions, he trepitjat els passadissos del Parlament i he conegut històries humanes que m’han canviat la mirada. Gràcies a la ràdio, també he tingut l’oportunitat de cobrir alguns dels esdeveniments més destacats de la història recent del país, com quan vaig ser enviada especial a Bèlgica i Alemanya per fer el seguiment de la detenció, empresonament i posada en llibertat de Carles Puigdemont. Sense dubtar-hi massa, vaig dir que sí, vaig fer la maleta d’una revolada i m’hi vaig llançar. Com també he dit que sí a treballar de nits, matinades, caps de setmana i el que faci falta! Perquè ser periodista, com ens van dir el primer dia d’universitat, no és una professió, és un estil de vida i sovint implica això: córrer molt i dormir poc. Però la recompensa és enorme.
"Com ens van dir el primer dia d'universitat, ser periodista no és una professió, és un estil de vida i sovint implica això: córrer molt i dormir poc. Però la recompensa és enorme". @JuditPastorC
Des del setembre treballo amb un equip fantàstic de professionals, capitanejats per la Laura Rosel, amb qui tinc la sort de compartir i aprendre cada dia. Perquè segurament aquest és un dels regals més macos d’aquesta professió: que cada dia és una nova aventura.
