Soc d’aquells que els porta tota la carrera decidir a què es volen dedicar. Quan vaig començar volia ser guionista; a segon, dedicar-me a la direcció; més endavant volia ser muntador i, ja acabant la carrera, vaig acabar optant pel món dels videojocs. Va ser gràcies al treball final de carrera i a les assignatures d’Interactius que em va quedar clar que això era el que volia fer.
En aquell moment estava acabant les pràctiques en la producció d’un concurs de televisió. La meva feina consistia a preparar els entrepans al públic, acompanyar-los al lavabo i a anar a comprar l’attrezzo i els premis de consolació. Fer el cafè, que en diem. Vaig agafar aquestes pràctiques per por, per por a no trobar-ne unes de millors i no poder validar la carrera.
Al mateix temps treballava en el departament de premsa d’un festival de curtmetratges. Aquesta feina sí que m’agradava molt: tenia responsabilitats i formava part de l’equip “actiu”. M’encarregava d’actualitzar la pàgina web, escriure les notícies i entrevistava els directors i artistes convidats. El problema? Era en negre i no cobrava res.
Marxar per provar sort amb els videojocs
Amb aquestes dues experiències professionals, i ja sabent que volia treballar en el món dels interactius, la veritat és que estava una mica perdut sobre les meves possibilitats després de la carrera. Vaig decidir anar a viure a França a fer fortuna, ja que és un dels països amb més empreses de videojocs d’Europa i, també, per a aprendre la llengua. Vaig estar treballant com a cambrer mentre em formava a casa sobre motors de videojocs i llenguatges de programació.
Quan vaig tenir prou diners em vaig apuntar a una escola privada a París de Game Design et Programmation. Era una carrera de tres anys, però gràcies al grau de la Pompeu Fabra, i a ficar-l’hi una mica de morro, em van acceptar a segon directament. A la carrera em van ensenyar la part més tècnica de la producció d’un videojoc: motors gràfics, codi, animació 3D, etc.
Durant la formació vaig haver de fer un parell de pràctiques, però aquesta vegada sí que me les vaig mirar bé perquè fos el que volia! Un cop acabades les pràctiques a la segona empresa, Amuse Network, em van renovar com a Programador Junior. L’empresa es dedica a fer sèries d’animació infantils en 3D per a les principals plataformes de streaming i té un petit departament d’Aplicacions i Jocs on fem apps basades en aquestes sèries.
Vaig començar les pràctiques el 2018 i des d’aleshores m’han anat renovant; primer, amb dos contractes temporals i, més endavant, amb un contracte indefinit. Així m’he passat un parell d’anys treballant de programador fins al gener de 2020, quan el meu cap va decidir deixar l’empresa. Vaig proposar la meva candidatura per a la seva plaça, i em van acceptar! Probablement, si no hagués tingut el grau de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra, haurien buscat algú altre.
Qui m’ho hagués dit! Abans dels trenta i dirigint un equip
Actualment soc el cap del “petit” departament d’aplicacions. Dirigeixo un equip de 4 persones en el qual dissenyem jocs per a iOS i Android. M’encarrego d’organitzar la producció, gestionar l’equip, dissenyar els jocs i, quan em queda temps, continuo ajudant el nou programador a millorar el codi.
"Hi ha qui té més clar què vol fer i s'hi ha dirigit en línia recta. A mi m'ha costat més, però hi he arribat amb força de voluntat, treball i aprofitant oportunitats". Joan Mitjans
Des de la Universitat, la meva evolució professional ha sigut d’aquelles de fer un pas endavant, dos enrere i tres en diagonal. Tinc amics de la UPF, més espavilats que jo, que tenien clar què volien fer i s’hi han dirigit en línia recta. A mi m’ha costat més, però s’hi pot arribar amb una mica de força de voluntat, treball, i sobretot buscant i aprofitant les oportunitats que us surtin. Quan sortia de la Universitat no m’imaginava que estaria dirigint un equip i dissenyant les meves pròpies produccions, abans de fer els trenta anys. Però aquí estic! Tot és qüestió de treballar, formar-se i seguir fent passos, sigui quina sigui la direcció.
