Carta als estudiants

4 min

Carta als estudiants

L’alumnus Ferran Moreno ens parla del món del periodisme sense pèls a la llengua: la seva experiència universitària, les condicions laborals i la seva trajectòria per diversos mitjans.

Era un any d’acomiadaments, de retallades, d’Expedients de Regulació d’Ocupació. El 2013, quan començava l’etapa a la Universitat Pompeu Fabra, el context del sector no animava precisament a aventurar-se en el món del Periodisme. Un cert desànim es respirava en les xerrades de professionals veterans, en les converses amb estudiants que acabaven els quatre anys de la carrera o en comentaris que s’escapaven del professorat a classe. Tot el que ens explicaven no era exagerat. Els mitjans públics no contractaven els estudiants, els privats n’agafaven un de jove en el lloc de dos o tres periodistes de més edat, els sous es reduïen i els freelance ja eren la major part dels que sortien de la universitat.

Potser per això molts de la meva generació teníem la sensació que hauríem de trepitjar moltes redaccions, amb beques o en pràctiques, per poder aspirar a tornar-hi algun dia quan les coses estiguessin millor. I així ho vam fer. Mitjà rere mitjà i beca rere beca. En el meu cas, la primera parada, als informatius de la televisió local de Terrassa. La millor escola per començar a rodar, provar i preguntar. Estar en contacte amb la realitat més propera i aprendre a sintetitzar. D’espectacles de ballet al seguiment de l’actualitat política municipal. De reivindicacions dels barris a la cobertura de la festa major.

A la televisió de Terrassa vaig arribar-hi un estiu. I també als mitjans de comunicació que van venir a continuació. I és que aquest és segurament el millor moment per entrar en una redacció. Sempre hi falten mans i, per tant, les més novelles, encara que siguin inexpertes, augmenten el seu valor. Ho sap molt bé Ràdio Barcelona, la Cadena SER, que fa anys que convoca les seves beques per formar part de l’equip d’informatius de juny a setembre. Recordo perfectament un bon grapat de preguntes de l’examen, els nervis al mític estudi Toreski, la primera vegada davant del seu micròfon. El fet de desacomplexar-se: “No et preocupis per l’accent. Si Madrid diu “Conectamos con Radio Barcelona” ja s’esperen un català agafant el micròfon”. I també l’adrenalina de baixar les escales a tot drap en el compte enrere per a l’Hora 14. Per a un estudiant de periodisme a qui agradi la ràdio o l’audiovisual aquells segons no tenen preu i només per això ja val la pena intentar totes les beques hagudes i per haver que ofereixin els mitjans durant l’etapa universitària.

Això és el periodisme: l’oportunitat per entendre la vida cada dia

Ferran Moreno informant sobre el bloqueig de desenes de persones dalt de l'Open Arms a Lampedusa.

Si a la SER vaig descobrir, pràcticament fent-lo, el periodisme social, amb Crític i el Grup Barnils va ser el periodisme d’investigació. El no córrer. Remenar entre comptes d’empreses. Endinsar-se als Registres Mercantils. L’Anuari dels Silencis Mediàtics va ser un punt d’inflexió. L’oportunitat d’endinsar-se en unes fundacions dedicades a la infància amb unes inversions, si més no estranyes, que feien obrir els ulls a experts i treballadors, va ser emocionant i inquietant a parts iguals. I va despertar l’interès del Sense Ficció de TV3, en una de les millors oportunitats d’aprendre permanentment en aquests primers anys d’experiències professionals.

És a la secció de Societat dels Telenotícies, però, on sento haver-hi trobat el meu lloc. Les pràctiques universitàries m’hi van obrir les portes, més endavant, amb els primers contractes. I des d’aleshores, carrer, periodisme de denúncia, injustícies, lluites personals i reivindicacions. Però també incendis, inundacions, protestes, accidents i explosions. Una oportunitat per intentar entendre la vida cada dia. I saber que la feina té sentit quan veritablement s’ofereix el micròfon a aquells que el necessiten i que poden interpel·lar els que tenen capacitat de prendre decisions.

Captar històries gràcies al privilegi de dur càmera i micròfon

Darrerament m’ha marcat l’experiència a la petita illa de Lampedusa, entre Tunísia, Líbia i Sicília, amb el bloqueig de desenes de persones pel ministre Salvini, dies i dies, dalt de l’Open Arms. O els centenars de persones atrapades al petit moll d’Arguineguín, a Gran Canària, en la crisi d’acollida més gran d’Espanya dels últims anys. O famílies senceres marcades per la Covid-19 a Catalunya afrontant el confinament de maneres molt diferents dels que tenim un sou a final de mes. Històries que un pot captar gràcies, només, a l’excusa i el privilegi de dur una càmera i un micròfon.

El sector ha millorat respecte del 2013, però les condicions laborals pràcticament arreu continuen sent precàries i inestables. Cal ser-ne conscient per seguir en una formació constant i atent als canvis. Però també amb l’esperança i il·lusió dels estudiants que ara comencin, perquè amb treball, una mica de talent i esprement les possibilitats que s’ofereixen de beques i pràctiques poden fer-se un forat en aquest món del periodisme, dins o fora de casa nostra.

  • Redactor a Telenotícies de TV3 i alumnus del Grau en Periodisme.



Comparteix aquesta entrada

Share on linkedin
LinkedIn
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on telegram
Telegram
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email
L’alumna Eva Brescó ens parla de la seva recent experiència a Bòsnia, on es va trobar amb diverses traves per dur a terme la seva tasca d’ajuda amb l’ONG Acció Solidària i Logística.
Joan De Lara, alumnus and specialist in migration processes, explains us the keys to understanding one of the forgotten conflicts in today’s Europe.
L’alumnus Adrià Arbués, un dels guanyadors del concurs #HiloTesis, ens explica com la seva passió ha mutat en els seus estudis de doctorat.
Laia Dosta va veure com esclatava el cop d’Estat al país africà mentre hi treballava amb la seva ONG, Djouma.